martes, 11 de octubre de 2011

I'm better off on my own.

Quiero ser una piedra, una piedra sin sentimientos. Una piedra fría, sin pensamientos. Una piedra en medio del camino de cualquier hombre, con la que se tropiece y luego intente evitar. Una puta piedra a la que nadie extrañe, para poder perderme en un río, en un bosque o en el patio de algún colegio, escondida entre tantas otras.

sábado, 3 de septiembre de 2011

Cavalcaràs la vida com un cavall de cartró

¿Quién decide lo que dura el tiempo? ¿Y si ahora voy yo y decido que un minuto no es un minuto sino un segundo y que un año no es un año sino un día? Jamás había dudado de el significado de el tiempo, un minuto dura sesenta segundos y un año 365 días-normalmente- y nadie duda de eso. Pues quiero cambiarlo, quiero que no haya tiempo, que el único tiempo que exista sea ahora. ¿Y si no hubiera mañana, o peor aún, y si no hubiera después? Que se jodan los planes de futuro. Te quiero a ti, ahora.


domingo, 26 de junio de 2011

Sota la lluna imaginava un món

Crec que és un cercle viciós, això...L'emoció del principi s'envà amb la tristesa del final, de la que et recuperes amb una altre alegria de principi. Suposo que no puc demanar més, sempre serà així, com una muntanya russa, amb baixades i pujades, unes més fortes, unes altres més fluixes. Però lo millor d'aquest trajecte són les persones que t'acompanyen. Les persones que et donen la mà i t'ajuden a pujar i les que t'abrassen per fer la caiguda menys dolorosa. I, puc dir, que estic orgullosa de tenir aquestes persones al meu costat, sempre.
 

jueves, 9 de junio de 2011

El verí és dolç

Te quiero. Lo sé, lo sabes y lo saben. Te quiero por encima de muchas cosas, diría de todo pero no quiero que suene como esas cosas que suelen decirse y más de la mitad de las veces no son ciertas. No quiero que pienses que te quiero como he querido a otros. No quiero que pienses que te quiero porque se tiene que querer a alguien por norma. No quiero que pienses que te quiero porque tu me quieres, porque te querría aunque no me quisieras. Somos lo que queremos y no lo que nos quiere. Tu no eres mi vida, mi existencia está formada por muchas otras cosas, pero tu haces que le pueda llamar VIDA a mi existencia. Haces que pueda sonreír por las mañanas y no lo haces queriendo. Por eso me gusta. Me gusta que por alguna casualidad sintamos lo mismo, pensemos lo mismo, queramos lo mismo. Me gusta la sinceridad. Así que voy a decirte que no eres en lo único que pienso durante el día, pero tu cara es la primera que pienso al despertar y tu sonrisa es lo ultimo que veo al acostarme. 

martes, 31 de mayo de 2011

Who says you can't be the best?


Et dic que em mataràs, i sembla nomès un dir, però és la pura veritat. Em mates lentament, em mates amb cada somriure, em mates i em dones vida alhora. És extrany, però no ho podria descriure millor. Cada vegada que et veig, el meu cor es para i desprès s'accelera, per desprès tornar-se a parar quan t'envàs. Cada vegada que m'abraçes és un dia més de vida però sento que em podria morir en aquell instant. Es que sóc fràgil, però al teu costat em sento indestructible. No saps el que em mata tenir la teva olor al llit, a les mans, als llabis, a la roba, al cabell i per tot arreu, i no tenir-te a tu. 
"Em moro i quan em parles torno a viure", em vas dir i no ho vaig entendre. "Perquè?" "Perque tu ets la meva vida". 
Sento que em podries matar quan rius o que moriré ofegada dins els teus braços, però nomès per aquests detalls que em maten dia a dia, val la pena viure. 

miércoles, 25 de mayo de 2011

El meu diamant en brut


No m'havia posat mai a escriure sobre ella. No ho sé, és una part tan indispensable de la meva vida que no penso que faci falta res material. Però avui vull parlar d'ella. 

Ella... la conec desde que jo tenia 1 any, 8 mesos i 20 dies, que va ser quan va nèixer. Vam ser com germanes desde ben petites. No haviem viscut mai al mateix poble, ni haviem anat al mateix cole, ni haviem tingut mai els mateixos amics. Tot i així, ens veiem cada cap de setmana i ens ho passavem genial. Podria explicar tantes coses de la nostra infància que no acabaria. Podria escriure un llibre, o dos, o tres, nomès explicant les coses que fèiem. Ens divertiem amb qualsevol tonteria. Cantavem, jugavem, rèiem, parlavem, tornavem a riure... i així sempre. Es podria dir que vam crèixer juntes i per això pensem igual, tot i que ens portem casi dos anys de diferència. Sí, hem crescut juntes. Hi va haver una època difícil que no vull recordar. Però, vam tornar a unir-nos, aquesta vegada més germanes que mai.
Ella sap que, encara que sembli que no l'escolti, jo recordo cada una de les paraules que ha dit. Sé que és la única persona, germana i amiga que va estar desde el principi de tot i estarà fins al final de tot. 

Sé que continuarem creixent juntes, que seguirem riguent, cantant, jugant, parlant i tornant a riure. 

Les dos sabem que, encara que ara ja nomès sembli part de la rutina, no podriem viure la una sense l'altre. 
I res més, que l'estimo com a persona, com a germana i com amiga, i com tot el que poguem i no poguem ser!

martes, 24 de mayo de 2011

Me roza el viento y pienso que eres tu

¿Qué tengo que decir? Si ya todos y todo cuanto hay a mi alrededor sabe lo que llego a quererte -o lo que digo que llego a quererte- porque es difícil describir una sensación tan fuerte. Si se lo cuento hasta a las paredes y los muebles. Mis ventanas saben que solo miro a través de ellas para ver el cielo y sentirme un poco más cerca de ti al pensar que vivimos bajo el mismo.  Mi cama sabe que me sobra un trozo de ella, sabe que me encantaría compartirla contigo. 
Mis bolígrafos saben que van acabar escribiendo tu nombre igual que todas las hojas de papel -ya sean libros, libretas o etiquetas- acabarán firmadas por nuestro amor. 
¿Qué tengo que decir? Si lo gritaría a los cuatro vientos -aunque solo tenga que susurrartelo al oído para ser feliz-. 
Que te quiero, y todas esas cosas que suelen decirse -y que por alguna razón, ahora creo que son ciertas-. 

lunes, 23 de mayo de 2011

Por fin la suerte trae un as

M'encantes tot tu.
Amb el teu somriure fas que
Riure sigui la cosa més natural del món.
Com si tot el món estigués tan feliç com jo. 


Cada dia espero que sigui la nit i cada nit espero que 
Arribi el dia per tornar-te a veure.
M'enlaires fins més amunt del cel, allà
On ningú ha pogut arribar abans. 


M'enamora cada mirada, cada petó 
Aconsegueix fer-me pensar que
Res pot anar malament, que si em perdés
I tu estiguessis aprop, 
No m'importaria deixar-ho tot. 

domingo, 22 de mayo de 2011

Venderé mi corazón para darte algo mejor

Sembla mentida que ni jo mateixa em cregui això. Jo, que em pensava que no podria sentir mai algo més fort del que ja havia sentit altres vegades! Però el que sento ara mateix és descomunal, és pensar en ell i provocar un kaos per tot el meu cos. És sentir el seu nom i somriure -o riure sense sentit-. És sentir felicitat extrema, tanta, fins al puntde dubtar si en algun moment ho he passat malament. És tenir la sensació de que podria volar, i no és retóric, ho sento de veritat. 
"La perfecció no existeix", diuen. Doncs jo crec que sí que existeix, el que passa és que és subjectiva. Cadascú té un concepte de la perfecció diferent. I tothom té defectes, evidentment. Però penso que es troba la perfecció quan -inclús sabent-los- no t'importen aquests defectes. I, aquesta teoria, se m'està confirmant a la pràctica, perquè ell és perfecte per mi -i amb que ho sigui per mi, en tinc prou-.

viernes, 20 de mayo de 2011

L'amor es superior a tota por, a tot rencor

Robaría las estrellas, las apagaría una a una, le pondría una persiana a la luna para que no nos viera nadie, para sentirme contigo a solas, para no compartir el cielo con ninguna otra pareja. Cogería el sol y lo haría pedazos, y con los pedazos formaría un círculo -o un corazón- a nuestro alrededor. Como si solo estuviéramos tu y yo. Y así es como me gustaría vivir -si es que eso es vivir-, abrazada a ti, sin soltarte jamás, respirando el mismo aire. No necesitaría nada más, solo con poderte tener a mi lado para siempre sería feliz. "Moriríamos"...¿Y qué más da? Si  la muerte es así de dulce, matarme ya. 

jueves, 19 de mayo de 2011

I em rebel·lo contra la vida com si no hagués d'acabar-se mai



Em pregunto si de veritat pot existir una persona tan perfecte per tu. És a dir, jo sempre he pensat que allò de "Estem fets l'un per l'altre" no era veritat, dos persones no poden haver nascut per estar juntes...Però ara, començo a tenir els meus dubtes. Perquè no? Conec a parelles que per més que vulgui, no les veig amb ningú altre, i potser ho han estat, però és com si ja haguèssin nascut juntes. No ho sé, jo ja m'entenc. 
I ara penso...
Pot ser que una persona et faci feliç nomès existint? Pot ser que vulguis veure una persona en tot moment i sàpigues que si estiguessiu les 24 hores del dia junts, no te'n cansaries? És possible que t'agradi observar a algú com si fos la pel·lícula més interessant del món -i en realitat l'únic que fa és respirar-? Pot ser que diguis coses nomès per poder veure'l somriure? Pot ser que cada vegada que somriu el cor et faci un salt?
És possible, ho sé, n'estic segura. Y sino que baje Dios y lo vea! -i no crec en Déu-.

martes, 17 de mayo de 2011

All your kisses still taste sweet

Uno. Un gesto tímido y un acercamiento un poco a escondidas tras ese flequillo.
Dos. Un pequeño -pero grande- beso para saludar.
Tres. Unas palabras tímidas y un movimiento nervioso.
Cuatro. Besos,  besos y besos sin parar -y sin querer parar-. 
Cinco. Algún te quiero profundo.
Seis. Dos manos juntas, encajadas a la perfección. Y un paseo de despedida.
Siete. Otro beso, largo y dulce. 
Ocho. Beso de despedida -corto, aunque al final acaba siendo eterno-.
Nueve. Otro beso de despedida y una mirada ansiosa. 
Diez. Por último, otros dos o tres besos de despedida, para guardar el olor del otro. 

domingo, 15 de mayo de 2011

You're fuckin' perfect to me

-Vols que t'ho demostri? Dona'm la mà.
Em va acostar la meva mà al seu cor.
-Ho notes?
I en aquell moment, mentres notava el bum-bum del seu cor sota la meva mà, vaig pensar que era la demostració més maca que m'havien fet mai. Notava el seu cor i...era meu!
I desprès, van venir un seguit de petons. Petons lents, dolços, petons encantadors com ell.

sábado, 14 de mayo de 2011

Make music not war

Y¿ qué quieres que te diga? Me muero de ganas de verte. Me muero de ganas de ver esa sonrisa. Me muero de ganas de saber a qué huele, a qué sabe tu piel. Me muero por besar tus labios, y perderme en tu mirada. Quiero estar a tu lado –durmiendo o bebiendo café para no hacerlo-. Y solo quiero que sepas que no he sido nunca de nadie, pero que si lo deseas, puedo ser tuya –aunque sea para matarme-.  

viernes, 13 de mayo de 2011

Ull per ull i el món acabarà cec


El sonido de la guitarra me producía una sensación encantadora. Sus dedos se movían de un lado a otro, deslizándose por las cuerdas, a veces lentamente, a ratos con más ritmo.
Quería cerrar los ojos para concentrarme en la música pero su rostro hacía que permaneciese mirándolo.
Era increíble la pasión con la que tocaba, y era divertido como fruncía el ceño o sacaba la lengua.
Al principio estaba un poco tensa, pues nadie me había tocado nunca ningún instrumento. Otros que debieron ser más importantes no lo hicieron. Y, en cambio, él que no tendría que ser importante, que tendría que ser solo una simple distracción y no tenerlo en cuenta… Me enamoraba con sus palabras, con sus bromas, con sus juegos, con sus canciones…
En ese instante, sentados en la cama, él con la guitarra y yo delante, muy cerca. Algunos tímidos rayos de sol se colaban por los agujeros de la persiana. Las paredes azul celeste y el suelo enmoquetado hacían de la habitación un lugar acogedor.
Tocaba, tocaba y cantaba bajito, para que no pudiera oírlo, aunque él sabía que sí lo oía.
Cantaba una canción detrás de otra. Al principio estaba nervioso y sólo miraba la guitarra. Pero entonces, cantando una canción preciosa –cuyo nombre no recuerdo-, me miró. Y me perdí en su mirada. Me perdí en un mundo donde solo existía la música y él. Él y su música, y sus intensos ojos marrones. 

miércoles, 11 de mayo de 2011

Tiritas en el corazón



Quina ràbia, ostia! Perquè no podria viure senzillament com els nens petits, sense preocupacions? Vull no haver de menjar-me el coco pel que faig o deixo de fer. I quan intento passar de les coses-com diu un bon amic que he de fer- llavors sembla que no m'afecti res. I si aconsegueixo passar, sempre està el típic/a gilipolles que et pregunta pel tema i et fa tornar a pensar-hi. De què serveix pensar? Qui poguès ser pedra sense sentiments... Però és el que hi ha-per sort o per desgràcia-, m'ha tocat jugar al joc de la vida i arribaré fins al final, ho tinc clar. 
A partir d'ara -i aquest cop va en serio- penso ser feliç, hi ha motius per ser-ho. Persones que et fan sentir feliç sense que ho sàpiguen, gent que t'anima el dia tan sols dirigin-te la paraula o abraçan-te. I, en realitat, què millor que una abraçada? A partir d'ara em dedicaré més a abraçar a les persones i no tant a pensar. Dedicaré el meu temps a ser feliç i si per això necessito fer canvis, els faré. Total, vida nomès en tenim una, i perquè malgastar-la amb problemes?

I donar la volta al món en autobús!

És impactant, com dos persones poden ser tan diferents i tan iguals alhora. De vegades em quedo pensant en les  coses que ens diferencien, en les coses que ella i jo no compartim. I és que, realment, som pols oposats. I sempre em paro a pensar com podem ser tan iguals siguen tan diferents. És contradictori, oi? 
Era una mica especial,ella. Potser em va cridar l'atenció que no poguès ni tocar uns texans, o que volguès passejar-se per la rambla de Figueres en el cotxe del Spiderman. No ho sé, les seves idees són genials, de veritat. 
No recordo bé com vam començar a coneixens tant... M'encanta, si fos lesbiana diria que estic enamorada d'ella. M'encanta el seu riure, m'encanta que rigui per totes les xorrades que dic-que són moltes- i que es rigui de mi -o amb mi-. 
M'encanta que m'escolti sempre -inclús quan ja sap el que li explico- i que accepti escoltar-me quan no té perquè. 
Encara que no ho accepti, m'encanta que m'imiti -o ho intenti- les cares que faig. 
M'encanta que contesti al mòvil molt de tant en tant i la conversa sigui ràpida. 
M'encanta i em sorprèn com podem pensar sempre el mateix. Com no cal parlar per dir-nos les coses, com en tot moment sabem què pensa i què dirà l'altre. 
Compartim records i riguem plegades, i també plorem. És consolador saber que ella estarà allà pel que necessiti i pel que no necessiti també. 
És consolador saber que sempre sabrà què dir-me -i si no ho sap, m'abraçarà-.
M'agrada saber que ella sóc jo però al revés.
I ésque ja ho diuen: "Los polos opuestos se atraen." Tota la raó del món.  
















<Blau, el seu color> 
<LMB >

Què passa si el sol s'apaga?

Odio tot això. Odio haver de secar-me les llàgrimes per ell. Odio veure'l pel passadís i no saber si fer cara alegre o cara de víctima -al final m'acaba sortint la cara de gilipolles de sempre- i que no sàpiga què fer.
Odio que no em cregui. Odio que -encara que sempre passa el mateix- hi caigui una vegada i una altre. 
Odio no poder fer res per solucionar el meu problema. Odio no poder desenamorar-me d'ell i enamorar-me d'algú que nomès m'estimi a mi -i m'ho demostri. 
Odio que sempre dubti entre ella o jo -i més odiós és que hagi de ser precisament contra ella que hagi de competir.
Odio que faci semblar l'amor una competició-quan hauria de ser una cosa natural- i odio que jo hagi de ser una de les competidores. Odio que sàpiga l'existència dels meus sentiments i no sigui capaç de dir-me que NO rotundament d'una puta vegada- i jo hagi d'estar patint per si haurà canviat d'opinió. 

Ho odio, odio tot això. ODIO ESTIMAR-LO TANT i odio no poguer enfadar-me amb ell i les seves putes manies!

viernes, 8 de abril de 2011

Sense tu, jo no sóc ningú

De vegades hauria de pensar les coses, encara que fos un moment. Perquè cometo un error rere un altre deixant-me portar pels impulsos. Però saps, m'ho has demostrat, et crec. Crec les teves paraules, em crec cada un dels teus gestos. 
Quan no et tinc aprop, desitjo que hi siguis i quan et tinc, voldria que no te n'anessis mai. Que una petita cosa, com una abraçada, fos eterna. Voldria parar el temps i tenir sempre amb mi aquestes mans acollidores, aquests braços protectors, aquesta mirada intensa i aquest somriure sincer. Voldria que fos la única, la primera i la última. 
Trobar cada dia la manera de dir-nos t'estimo. Fer dia a dia el puzzle de la nostra vida. Fer una passa endavant al teu costat, recorrent mica en mica el nostre propi camí. Un camí senzill, sense pedres, sense dobles direccions i sense falsos oasis. Un camí pla i net. 
Tiraré les monedes que facin falta en tots els pous i fonts que trobi i demanaré que no et separis mai de mi. Miraré cada nit el cel per poder desitjar que siguis meu per sempre quan vegi una estrella fugaç. 
Saps, t'estimo. I saps perquè ho sé? Perquè, al contrari de lo normal, jo no somio per tenir una vida amb tu, jo visc cada dia perque el meu somni ets tu. 

domingo, 13 de marzo de 2011

No tengas miedo al volar.


"Y haz como el Caballero: endereza el entuerto que se te ponga delante. Ahora lo de ahora y aquí lo de aquí.  
¡Poneos en marcha! ¿Que adónde vais? La estrella os lo dirá; ¡al sepulcro! ¿Qué vamos a hacer en el camino mientras marchamos? ¿Qué? ¡Luchar! Luchar y, ¿cómo?
¿Cómo? ¿Tropezáis con uno que miente?, gritale a la cara: ¡mentira!, y ¡adelante! ¿Tropezáis con uno que roba?, gritarle: ¡ladrón!, y ¡adelante! ¿Tropezáis con uno que dice tonterías, a quien oye toda una muchedumbre con la boca abierta?, gritarles: ¡estúpidos!, y ¡adelante! ¡Adelante siempre!
¿Es que con eso no se borra la mentira, ni el latrocinio, ni la tontería del mundo? ¿Quién ha dicho que no? La más miserable de todas las miserias, la más repugnante y apestosa argucia de la cobardía es esa de decir que nada se adelanta con denunciar a un ladrón porque otros seguirán robando, que nada se adelanta con decirle en su cara majadero al majadero, porque no por eso la majadería disminuirá en el mundo. "


Miguel de UNAMUNO, Vida de don Quijote y Sancho. 

miércoles, 2 de marzo de 2011

Camara oculta

Potser es per la revolucio de les hormones, per l'edat. Potser perque es la meva manera de ser. No ho se. Pero visc totes les emocions, tots els sentiments, com si no existis res mes. Canvio les coses de lloc, les coses que haurien d'importar-me per sobre de tot, les coses grans, podrien desapareixer. I les coses insignificants, que no tenen importancia, son les que ocupen el meu cap cada segon del dia. Petites coses que, segurament, d'aqui uns anys, pensare que son minusculs problemes. S'acaba el mon, quan en realitat soc la unica que em preocupo d'aquestes coses.


Es tant frustrant no poder desfogar-te com voldries... Em sento tant impotent havent d'expressar el que sento en un full de paper... Em sento com si fos tot mentida, com si tot fos una camara oculta
Just quan estan a punt de caure les llagrimes de rabia, hauria de sortir una persona que et digues: "Eh! Mira alla! Es una camara oculta!" mentres t'agafa, senyalant algun amagatall. 
Pero el joc continua, les llagrimes cauen i ningu acaba amb la broma. 

martes, 1 de marzo de 2011

Mes que una simple amistat

Ella, despreocupada, innocent, amagada rere una mirada timida, d'un somriure sincer, viu la vida com li han ensenyat, desobeint les lleis, trencant les regles. 
Intenta revolucionar el mon, ignorant els perills, els mals que ella sola vol esquivar. 
Sempre perseguint un somni que no sap ni ella. 
Si, ella, tant poc important, tant discreta o tant diferent per altre gent. 
Ningu sap, ningu podria entendre com la veig jo. Com l'he estimat, com l'estimo. Ella, te algo especial. Pot ser el seu riure, la seva veu, la seva personalitat, la seva lleialtat, la seva increible forma de veure el mon, o la seva força amb la que viu. 
Tothom sap que forma part de la meva vida, pero es algo mes que aixo. 
En totes les relacions entre persones hi ha moments bons i moments dolents, hi ha gent que s'allunya, hi ha gent que cambia. Ho se. Ho tinc clar, potser no soc la millor amiga del mon, segurament no ho demostro. 
Pero lo seu no es una simple amistat, son anys, son moments. Son paraules i son silencis, son riures i son plors. Es tot un mon, un mon unic . Que encara existeix, i existira sempre. Sera un mon de nomes dos habitants. 
Un dia vam dir que seria per sempre, i aixi sera. 
Saps, eres TU, ets TU i sempre seras TU. 

lunes, 28 de febrero de 2011

Paraules amb vida pròpia

(ELLA) Em vas dir, que quan el sol fes la volta al revès, em deixaries d'estimar. Però el que no saps és que el sol no fa la volta, la volta la fem nosaltres. I potser no fem ni volta. Qui sap! Potser, el sol ens està vigilant cada dia, i quan veu que tothom vol mirar la lluna, la deixa passar, perque ell és massa fort com per que la gent el pugui mirar sense quedarse ceg. En canvi la lluna és mes presumida, i no vol iluminar. Vol que la mirin. Vol que la gent pensi lo maca que es. Vol contemplar el seu reflexe al mar, vol contemplar els petons de dos amants sota la seva debil llum. Vol viure de nits, perque la felicitat queda en la intimitat.


(ELL) Et vaig dir, que quan al sol fes la volta al revès et deixaria d'estimar. Pero, tots sabem que el això no passara mai, i si passès continuaria estimante, Havent-hi tantes dones com estrelles però cap com tu, la lluna fa poca llum per que la miris i en aquest moment la fas sentir feliç, per que ella pot dir al sol, que l'has mirat, que l'ha mirat la noia mes bonica i tendre, de tota la capa de la terra. La lluna diu que com tu no hi ha ninguna, bueno això ho diu la lluna i jo també. El sol ens dona l'energia per continuar endevan i la lluna l'intimitat per fer-ho, Tu em dones les ganes de viure, De lluitar cada moment dificil que passo, de sempre seguir endevan. Els núvols que a vegades em tapen la lluna o el sol, els trec a bufarades, perque ells dos son la cosa que mes em recorden a tu... 

domingo, 27 de febrero de 2011

Sentir cada día, ese flechazo al verte

Ella aun no sabia bien como funcionaba eso del amor, esa sensacion que describen los adultos como mariposas en el estómago. Ese sentimiento tan conocido, y experimentado por todo el mundo. Por toda clase de personas. Ese sentimiento que, según ella, movía el mundo, ese sentimiento que une a las personas. Ese sentimiento, que aun sin saber como funcionaba, habia experimentado.
Ella no sabia como funcionaba, ni cuando ni porqué. Pero sabía que algo la empujaba hacia él. Sabía que algo les unía. Algo les uniría para siempre,  aunque solo fuese en el recuerdo.
Decidió inspeccionar cada detalle de ese rostro, para poder tener una imagen casi real en sus recuerdos. Lo volvió a mirar aunque ya se lo sabía de memoria. Empezó por ese pelo oscuro, siempre alborotado. Por esos pequeños pero profundos ojos marrones. Y acabó por esa boca, esos gruesos labios que tanto le apetecía morder en ese momento.
Sin quererlo, sin haberlo planeado, se había enamorado de ese rostro. De esos gestos, de esa media sonrisa y de esa intensa mirada. 

Sentiments contradictoris

No m'agraden aquests dies de pluja, quan m'he de quedar a casa. A casa, penso massa. I si penso, penso en tu. Penso en el que podriem ser ara, en el futur, en el passat, bla bla bla. 
Ara plou. Plou molt. La pluja està durant més de lo normal. Sembla que els meus sentiments controlin la pluja.Fa uns dies que no tinc l'alegria que em caracteritza. Has derrumbat el meu món. Ho has cambiat tot en setmanes. Ets insignificant pel món, però per mi és inevitable pensar en tu. 
Ha parat de ploure. Però de les fulles dels arbres que es veuen desde la finestra encara cauen gotes. Encara estàn molles, però no tardaran en secar-se, perquè farà tramuntana i s'emportarà les gotes. Si fos tant facil oblidar-te... Si les llàgrimes per tu se'n puguessin anar amb l'aire... Semblava tot molt fàcil, però ningú ha dit que la vida, que l'amor sigui fàcil.
Torno a sentir la teva olor i no has passat per aquí. Intento evitar-te però en el fons estic esperant trobar-te a cada cantonada. Intento trobar camins alternatius, intento no seguir les teves petjades. Però en el fons,estic esperant a que canvis de camí i creuar-me amb tu. I sé que no et diré res, que no faré res, simplement vull mirar-te. Vull que em miris. Vull que que vegis el que sento a través dels meus ulls, vull que sàpigues què penso amb la mirada.  Vull sentir la teva olor de veritat un altre cop. 
M'encantaria que un dia d'aquests, m'agafessis sobtadament la mà. Però, sincerament, prefereixo que no ho facis mai. Prefereixo no tenir l'esperança de que vinguis. Prefereixo no haver-te d'esperar.