miércoles, 11 de mayo de 2011

Tiritas en el corazón



Quina ràbia, ostia! Perquè no podria viure senzillament com els nens petits, sense preocupacions? Vull no haver de menjar-me el coco pel que faig o deixo de fer. I quan intento passar de les coses-com diu un bon amic que he de fer- llavors sembla que no m'afecti res. I si aconsegueixo passar, sempre està el típic/a gilipolles que et pregunta pel tema i et fa tornar a pensar-hi. De què serveix pensar? Qui poguès ser pedra sense sentiments... Però és el que hi ha-per sort o per desgràcia-, m'ha tocat jugar al joc de la vida i arribaré fins al final, ho tinc clar. 
A partir d'ara -i aquest cop va en serio- penso ser feliç, hi ha motius per ser-ho. Persones que et fan sentir feliç sense que ho sàpiguen, gent que t'anima el dia tan sols dirigin-te la paraula o abraçan-te. I, en realitat, què millor que una abraçada? A partir d'ara em dedicaré més a abraçar a les persones i no tant a pensar. Dedicaré el meu temps a ser feliç i si per això necessito fer canvis, els faré. Total, vida nomès en tenim una, i perquè malgastar-la amb problemes?

2 comentarios:

  1. A mi m'agrada ser una d'aquestes persones que t'abraça perquè si, si que em diguis que sóc poca cosa, sentir-me petita entre els teus braços.. t'estimo núria<3

    ResponderEliminar
  2. A mi m'agrada estar al corrent de tot el que et passa, apollar-te, però després arribar a casa i no poder parar de riure amb tu. t'estiimo

    ResponderEliminar