Who says you can't be the best?

Et dic que em mataràs, i sembla nomès un dir, però és la pura veritat. Em mates lentament, em mates amb cada somriure, em mates i em dones vida alhora. És extrany, però no ho podria descriure millor. Cada vegada que et veig, el meu cor es para i desprès s'accelera, per desprès tornar-se a parar quan t'envàs. Cada vegada que m'abraçes és un dia més de vida però sento que em podria morir en aquell instant. Es que sóc fràgil, però al teu costat em sento indestructible. No saps el que em mata tenir la teva olor al llit, a les mans, als llabis, a la roba, al cabell i per tot arreu, i no tenir-te a tu. 
"Em moro i quan em parles torno a viure", em vas dir i no ho vaig entendre. "Perquè?" "Perque tu ets la meva vida". 
Sento que em podries matar quan rius o que moriré ofegada dins els teus braços, però nomès per aquests detalls que em maten dia a dia, val la pena viure. 

El meu diamant en brut

No m'havia posat mai a escriure sobre ella. No ho sé, és una part tan indispensable de la meva vida que no penso que faci falta res material. Però avui vull parlar d'ella. 

Ella... la conec desde que jo tenia 1 any, 8 mesos i 20 dies, que va ser quan va nèixer. Vam ser com germanes desde ben petites. No haviem viscut mai al mateix poble, ni haviem anat al mateix cole, ni haviem tingut mai els mateixos amics. Tot i així, ens veiem cada cap de setmana i ens ho passavem genial. Podria explicar tantes coses de la nostra infància que no acabaria. Podria escriure un llibre, o dos, o tres, nomès explicant les coses que fèiem. Ens divertiem amb qualsevol tonteria. Cantavem, jugavem, rèiem, parlavem, tornavem a riure... i així sempre. Es podria dir que vam crèixer juntes i per això pensem igual, tot i que ens portem casi dos anys de diferència. Sí, hem crescut juntes. Hi va haver una època difícil que no vull recordar. Però, vam tornar a unir-nos, aquesta vegada més germanes que mai.

Ella sap que, encara que sembli que no l'escolti, jo recordo cada una de les paraules que ha dit. Sé que és la única persona, germana i amiga que va estar desde el principi de tot i estarà fins al final de tot. 

Sé que continuarem creixent juntes, que seguirem riguent, cantant, jugant, parlant i tornant a riure. 

Les dos sabem que, encara que ara ja nomès sembli part de la rutina, no podriem viure la una sense l'altre. 

I res més, que l'estimo com a persona, com a germana i com amiga, i com tot el que poguem i no poguem ser!

Me roza el viento y pienso que eres tu

¿Qué tengo que decir? Si ya todos y todo cuanto hay a mi alrededor sabe lo que llego a quererte -o lo que digo que llego a quererte- porque es difícil describir una sensación tan fuerte. Si se lo cuento hasta a las paredes y los muebles. Mis ventanas saben que solo miro a través de ellas para ver el cielo y sentirme un poco más cerca de ti al pensar que vivimos bajo el mismo.  Mi cama sabe que me sobra un trozo de ella, sabe que me encantaría compartirla contigo. 
Mis bolígrafos saben que van acabar escribiendo tu nombre igual que todas las hojas de papel -ya sean libros, libretas o etiquetas- acabarán firmadas por nuestro amor. 
¿Qué tengo que decir? Si lo gritaría a los cuatro vientos -aunque solo tenga que susurrartelo al oído para ser feliz-. 
Que te quiero, y todas esas cosas que suelen decirse -y que por alguna razón, ahora creo que son ciertas-. 

Por fin la suerte trae un as

M'encantes tot tu.
Amb el teu somriure fas que
Riure sigui la cosa més natural del món.
Com si tot el món estigués tan feliç com jo. 

Cada dia espero que sigui la nit i cada nit espero que 
Arribi el dia per tornar-te a veure.
M'enlaires fins més amunt del cel, allà
On ningú ha pogut arribar abans. 


M'enamora cada mirada, cada petó 
Aconsegueix fer-me pensar que
Res pot anar malament, que si em perdés
I tu estiguessis aprop, 
No m'importaria deixar-ho tot. 

Venderé mi corazón para darte algo mejor

Sembla mentida que ni jo mateixa em cregui això. Jo, que em pensava que no podria sentir mai algo més fort del que ja havia sentit altres vegades! Però el que sento ara mateix és descomunal, és pensar en ell i provocar un kaos per tot el meu cos. És sentir el seu nom i somriure -o riure sense sentit-. És sentir felicitat extrema, tanta, fins al puntde dubtar si en algun moment ho he passat malament. És tenir la sensació de que podria volar, i no és retóric, ho sento de veritat. 

"La perfecció no existeix", diuen. Doncs jo crec que sí que existeix, el que passa és que és subjectiva. Cadascú té un concepte de la perfecció diferent. I tothom té defectes, evidentment. Però penso que es troba la perfecció quan -inclús sabent-los- no t'importen aquests defectes. I, aquesta teoria, se m'està confirmant a la pràctica, perquè ell és perfecte per mi -i amb que ho sigui per mi, en tinc prou-.

L'amor es superior a tota por, a tot rencor

Robaría las estrellas, las apagaría una a una, le pondría una persiana a la luna para que no nos viera nadie, para sentirme contigo a solas, para no compartir el cielo con ninguna otra pareja. Cogería el sol y lo haría pedazos, y con los pedazos formaría un círculo -o un corazón- a nuestro alrededor. Como si solo estuviéramos tu y yo. Y así es como me gustaría vivir -si es que eso es vivir-, abrazada a ti, sin soltarte jamás, respirando el mismo aire. No necesitaría nada más, solo con poderte tener a mi lado para siempre sería feliz. "Moriríamos"...¿Y qué más da? Si  la muerte es así de dulce, matarme ya. 

I em rebel·lo contra la vida com si no hagués d'acabar-se mai

Em pregunto si de veritat pot existir una persona tan perfecte per tu. És a dir, jo sempre he pensat que allò de "Estem fets l'un per l'altre" no era veritat, dos persones no poden haver nascut per estar juntes...Però ara, començo a tenir els meus dubtes. Perquè no? Conec a parelles que per més que vulgui, no les veig amb ningú altre, i potser ho han estat, però és com si ja haguèssin nascut juntes. No ho sé, jo ja m'entenc. 
I ara penso...
Pot ser que una persona et faci feliç nomès existint? Pot ser que vulguis veure una persona en tot moment i sàpigues que si estiguessiu les 24 hores del dia junts, no te'n cansaries? És possible que t'agradi observar a algú com si fos la pel·lícula més interessant del món -i en realitat l'únic que fa és respirar-? Pot ser que diguis coses nomès per poder veure'l somriure? Pot ser que cada vegada que somriu el cor et faci un salt?
És possible, ho sé, n'estic segura. Y sino que baje Dios y lo vea! -i no crec en Déu-.

All your kisses still taste sweet

Uno. Un gesto tímido y un acercamiento un poco a escondidas tras ese flequillo.
Dos. Un pequeño -pero grande- beso para saludar.
Tres. Unas palabras tímidas y un movimiento nervioso.
Cuatro. Besos,  besos y besos sin parar -y sin querer parar-. 
Cinco. Algún te quiero profundo.
Seis. Dos manos juntas, encajadas a la perfección. Y un paseo de despedida.
Siete. Otro beso, largo y dulce. 
Ocho. Beso de despedida -corto, aunque al final acaba siendo eterno-.
Nueve. Otro beso de despedida y una mirada ansiosa. 
Diez. Por último, otros dos o tres besos de despedida, para guardar el olor del otro. 

You're fuckin' perfect to me

-Vols que t'ho demostri? Dona'm la mà.
Em va acostar la meva mà al seu cor.
-Ho notes?
I en aquell moment, mentres notava el bum-bum del seu cor sota la meva mà, vaig pensar que era la demostració més maca que m'havien fet mai. Notava el seu cor i...era meu!
I desprès, van venir un seguit de petons. Petons lents, dolços, petons encantadors com ell.

Make music not war

Y¿ qué quieres que te diga? Me muero de ganas de verte. Me muero de ganas de ver esa sonrisa. Me muero de ganas de saber a qué huele, a qué sabe tu piel. Me muero por besar tus labios, y perderme en tu mirada. Quiero estar a tu lado –durmiendo o bebiendo café para no hacerlo-. Y solo quiero que sepas que no he sido nunca de nadie, pero que si lo deseas, puedo ser tuya –aunque sea para matarme-.  

Ull per ull i el món acabarà cec

El sonido de la guitarra me producía una sensación encantadora. Sus dedos se movían de un lado a otro, deslizándose por las cuerdas, a veces lentamente, a ratos con más ritmo.

Quería cerrar los ojos para concentrarme en la música pero su rostro hacía que permaneciese mirándolo.

Era increíble la pasión con la que tocaba, y era divertido como fruncía el ceño o sacaba la lengua.

Al principio estaba un poco tensa, pues nadie me había tocado nunca ningún instrumento. Otros que debieron ser más importantes no lo hicieron. Y, en cambio, él que no tendría que ser importante, que tendría que ser solo una simple distracción y no tenerlo en cuenta… Me enamoraba con sus palabras, con sus bromas, con sus juegos, con sus canciones…

En ese instante, sentados en la cama, él con la guitarra y yo delante, muy cerca. Algunos tímidos rayos de sol se colaban por los agujeros de la persiana. Las paredes azul celeste y el suelo enmoquetado hacían de la habitación un lugar acogedor.

Tocaba, tocaba y cantaba bajito, para que no pudiera oírlo, aunque él sabía que sí lo oía.

Cantaba una canción detrás de otra. Al principio estaba nervioso y sólo miraba la guitarra. Pero entonces, cantando una canción preciosa –cuyo nombre no recuerdo-, me miró. Y me perdí en su mirada. Me perdí en un mundo donde solo existía la música y él. Él y su música, y sus intensos ojos marrones. 

Tiritas en el corazón

Quina ràbia, ostia! Perquè no podria viure senzillament com els nens petits, sense preocupacions? Vull no haver de menjar-me el coco pel que faig o deixo de fer. I quan intento passar de les coses-com diu un bon amic que he de fer- llavors sembla que no m'afecti res. I si aconsegueixo passar, sempre està el típic/a gilipolles que et pregunta pel tema i et fa tornar a pensar-hi. De què serveix pensar? Qui poguès ser pedra sense sentiments... Però és el que hi ha-per sort o per desgràcia-, m'ha tocat jugar al joc de la vida i arribaré fins al final, ho tinc clar. 
A partir d'ara -i aquest cop va en serio- penso ser feliç, hi ha motius per ser-ho. Persones que et fan sentir feliç sense que ho sàpiguen, gent que t'anima el dia tan sols dirigin-te la paraula o abraçan-te. I, en realitat, què millor que una abraçada? A partir d'ara em dedicaré més a abraçar a les persones i no tant a pensar. Dedicaré el meu temps a ser feliç i si per això necessito fer canvis, els faré. Total, vida nomès en tenim una, i perquè malgastar-la amb problemes?

I donar la volta al món en autobús!

És impactant, com dos persones poden ser tan diferents i tan iguals alhora. De vegades em quedo pensant en les  coses que ens diferencien, en les coses que ella i jo no compartim. I és que, realment, som pols oposats. I sempre em paro a pensar com podem ser tan iguals siguen tan diferents. És contradictori, oi? 
Era una mica especial,ella. Potser em va cridar l'atenció que no poguès ni tocar uns texans, o que volguès passejar-se per la rambla de Figueres en el cotxe del Spiderman. No ho sé, les seves idees són genials, de veritat. 
No recordo bé com vam començar a coneixens tant... M'encanta, si fos lesbiana diria que estic enamorada d'ella. M'encanta el seu riure, m'encanta que rigui per totes les xorrades que dic-que són moltes- i que es rigui de mi -o amb mi-. 
M'encanta que m'escolti sempre -inclús quan ja sap el que li explico- i que accepti escoltar-me quan no té perquè. 
Encara que no ho accepti, m'encanta que m'imiti -o ho intenti- les cares que faig. 
M'encanta que contesti al mòvil molt de tant en tant i la conversa sigui ràpida. 
M'encanta i em sorprèn com podem pensar sempre el mateix. Com no cal parlar per dir-nos les coses, com en tot moment sabem què pensa i què dirà l'altre. 
Compartim records i riguem plegades, i també plorem. És consolador saber que ella estarà allà pel que necessiti i pel que no necessiti també. 
És consolador saber que sempre sabrà què dir-me -i si no ho sap, m'abraçarà-.
M'agrada saber que ella sóc jo però al revés.
I ésque ja ho diuen: "Los polos opuestos se atraen." Tota la raó del món.  

<Blau, el seu color> 
<LMB♥ >

Què passa si el sol s'apaga?

Odio tot això. Odio haver de secar-me les llàgrimes per ell. Odio veure'l pel passadís i no saber si fer cara alegre o cara de víctima -al final m'acaba sortint la cara de gilipolles de sempre- i que no sàpiga què fer.

Odio que no em cregui. Odio que -encara que sempre passa el mateix- hi caigui una vegada i una altre. 

Odio no poder fer res per solucionar el meu problema. Odio no poder desenamorar-me d'ell i enamorar-me d'algú que nomès m'estimi a mi -i m'ho demostri. 

Odio que sempre dubti entre ella o jo -i més odiós és que hagi de ser precisament contra ella que hagi de competir.

Odio que faci semblar l'amor una competició-quan hauria de ser una cosa natural- i odio que jo hagi de ser una de les competidores. Odio que sàpiga l'existència dels meus sentiments i no sigui capaç de dir-me que NO rotundament d'una puta vegada- i jo hagi d'estar patint per si haurà canviat d'opinió. 

Ho odio, odio tot això. ODIO ESTIMAR-LO TANT i odio no poguer enfadar-me amb ell i les seves putes manies!