Odio tot això. Odio haver de secar-me les llàgrimes per ell. Odio veure'l pel passadís i no saber si fer cara alegre o cara de víctima -al final m'acaba sortint la cara de gilipolles de sempre- i que no sàpiga què fer.
Odio que no em cregui. Odio que -encara que sempre passa el mateix- hi caigui una vegada i una altre.
Odio no poder fer res per solucionar el meu problema. Odio no poder desenamorar-me d'ell i enamorar-me d'algú que nomès m'estimi a mi -i m'ho demostri.
Odio que sempre dubti entre ella o jo -i més odiós és que hagi de ser precisament contra ella que hagi de competir.
Odio que faci semblar l'amor una competició-quan hauria de ser una cosa natural- i odio que jo hagi de ser una de les competidores. Odio que sàpiga l'existència dels meus sentiments i no sigui capaç de dir-me que NO rotundament d'una puta vegada- i jo hagi d'estar patint per si haurà canviat d'opinió.
Ho odio, odio tot això. ODIO ESTIMAR-LO TANT i odio no poguer enfadar-me amb ell i les seves putes manies!
No hay comentarios:
Publicar un comentario