Paraules amb vida pròpia

(ELLA) Em vas dir, que quan el sol fes la volta al revès, em deixaries d'estimar. Però el que no saps és que el sol no fa la volta, la volta la fem nosaltres. I potser no fem ni volta. Qui sap! Potser, el sol ens està vigilant cada dia, i quan veu que tothom vol mirar la lluna, la deixa passar, perque ell és massa fort com per que la gent el pugui mirar sense quedarse ceg. En canvi la lluna és mes presumida, i no vol iluminar. Vol que la mirin. Vol que la gent pensi lo maca que es. Vol contemplar el seu reflexe al mar, vol contemplar els petons de dos amants sota la seva debil llum. Vol viure de nits, perque la felicitat queda en la intimitat.

(ELL) Et vaig dir, que quan al sol fes la volta al revès et deixaria d'estimar. Pero, tots sabem que el això no passara mai, i si passès continuaria estimante, Havent-hi tantes dones com estrelles però cap com tu, la lluna fa poca llum per que la miris i en aquest moment la fas sentir feliç, per que ella pot dir al sol, que l'has mirat, que l'ha mirat la noia mes bonica i tendre, de tota la capa de la terra. La lluna diu que com tu no hi ha ninguna, bueno això ho diu la lluna i jo també. El sol ens dona l'energia per continuar endevan i la lluna l'intimitat per fer-ho, Tu em dones les ganes de viure, De lluitar cada moment dificil que passo, de sempre seguir endevan. Els núvols que a vegades em tapen la lluna o el sol, els trec a bufarades, perque ells dos son la cosa que mes em recorden a tu... 

Sentir cada día, ese flechazo al verte

Ella aun no sabia bien como funcionaba eso del amor, esa sensacion que describen los adultos como mariposas en el estómago. Ese sentimiento tan conocido, y experimentado por todo el mundo. Por toda clase de personas. Ese sentimiento que, según ella, movía el mundo, ese sentimiento que une a las personas. Ese sentimiento, que aun sin saber como funcionaba, habia experimentado.

Ella no sabia como funcionaba, ni cuando ni porqué. Pero sabía que algo la empujaba hacia él. Sabía que algo les unía. Algo les uniría para siempre,  aunque solo fuese en el recuerdo.

Decidió inspeccionar cada detalle de ese rostro, para poder tener una imagen casi real en sus recuerdos. Lo volvió a mirar aunque ya se lo sabía de memoria. Empezó por ese pelo oscuro, siempre alborotado. Por esos pequeños pero profundos ojos marrones. Y acabó por esa boca, esos gruesos labios que tanto le apetecía morder en ese momento.

Sin quererlo, sin haberlo planeado, se había enamorado de ese rostro. De esos gestos, de esa media sonrisa y de esa intensa mirada. 

Sentiments contradictoris

No m'agraden aquests dies de pluja, quan m'he de quedar a casa. A casa, penso massa. I si penso, penso en tu. Penso en el que podriem ser ara, en el futur, en el passat, bla bla bla. 

Ara plou. Plou molt. La pluja està durant més de lo normal. Sembla que els meus sentiments controlin la pluja.Fa uns dies que no tinc l'alegria que em caracteritza. Has derrumbat el meu món. Ho has cambiat tot en setmanes. Ets insignificant pel món, però per mi és inevitable pensar en tu. 

Ha parat de ploure. Però de les fulles dels arbres que es veuen desde la finestra encara cauen gotes. Encara estàn molles, però no tardaran en secar-se, perquè farà tramuntana i s'emportarà les gotes. Si fos tant facil oblidar-te... Si les llàgrimes per tu se'n puguessin anar amb l'aire... Semblava tot molt fàcil, però ningú ha dit que la vida, que l'amor sigui fàcil.

Torno a sentir la teva olor i no has passat per aquí. Intento evitar-te però en el fons estic esperant trobar-te a cada cantonada. Intento trobar camins alternatius, intento no seguir les teves petjades. Però en el fons,estic esperant a que canvis de camí i creuar-me amb tu. I sé que no et diré res, que no faré res, simplement vull mirar-te. Vull que em miris. Vull que que vegis el que sento a través dels meus ulls, vull que sàpigues què penso amb la mirada.  Vull sentir la teva olor de veritat un altre cop. 

M'encantaria que un dia d'aquests, m'agafessis sobtadament la mà. Però, sincerament, prefereixo que no ho facis mai. Prefereixo no tenir l'esperança de que vinguis. Prefereixo no haver-te d'esperar.