Et dic que em mataràs, i sembla nomès un dir, però és la pura veritat. Em mates lentament, em mates amb cada somriure, em mates i em dones vida alhora. És extrany, però no ho podria descriure millor. Cada vegada que et veig, el meu cor es para i desprès s'accelera, per desprès tornar-se a parar quan t'envàs. Cada vegada que m'abraçes és un dia més de vida però sento que em podria morir en aquell instant. Es que sóc fràgil, però al teu costat em sento indestructible. No saps el que em mata tenir la teva olor al llit, a les mans, als llabis, a la roba, al cabell i per tot arreu, i no tenir-te a tu.
"Em moro i quan em parles torno a viure", em vas dir i no ho vaig entendre. "Perquè?" "Perque tu ets la meva vida".
Sento que em podries matar quan rius o que moriré ofegada dins els teus braços, però nomès per aquests detalls que em maten dia a dia, val la pena viure.
brrrrrrrrrrrrr :')
ResponderEliminar