No m'havia posat mai a escriure sobre ella. No ho sé, és una part tan indispensable de la meva vida que no penso que faci falta res material. Però avui vull parlar d'ella.
Ella... la conec desde que jo tenia 1 any, 8 mesos i 20 dies, que va ser quan va nèixer. Vam ser com germanes desde ben petites. No haviem viscut mai al mateix poble, ni haviem anat al mateix cole, ni haviem tingut mai els mateixos amics. Tot i així, ens veiem cada cap de setmana i ens ho passavem genial. Podria explicar tantes coses de la nostra infància que no acabaria. Podria escriure un llibre, o dos, o tres, nomès explicant les coses que fèiem. Ens divertiem amb qualsevol tonteria. Cantavem, jugavem, rèiem, parlavem, tornavem a riure... i així sempre. Es podria dir que vam crèixer juntes i per això pensem igual, tot i que ens portem casi dos anys de diferència. Sí, hem crescut juntes. Hi va haver una època difícil que no vull recordar. Però, vam tornar a unir-nos, aquesta vegada més germanes que mai.
Ella sap que, encara que sembli que no l'escolti, jo recordo cada una de les paraules que ha dit. Sé que és la única persona, germana i amiga que va estar desde el principi de tot i estarà fins al final de tot.
Sé que continuarem creixent juntes, que seguirem riguent, cantant, jugant, parlant i tornant a riure.
Les dos sabem que, encara que ara ja nomès sembli part de la rutina, no podriem viure la una sense l'altre.
I res més, que l'estimo com a persona, com a germana i com amiga, i com tot el que poguem i no poguem ser!
no m'ho esperava, de veritat, m'has fet plorar carinyo, potser semblem una rutina, i que potser algunes tardes de dimecres ens aburrim, i ens parlem de les mateixes coses (trivials), però no m'imagino una vida sense tu, no m'imagino un passat sense el teu riure i sense les teves petites manies. Crec que jo seria molt poca cosa perquè sense tu jo no hagués après la meitat de les coses que sé, que sóc. T'estimo, i per molt que quedi típic, per sempre i desde sempre.
ResponderEliminar