Una mirada innocent, un somriure sincer, un silenci que ho diu tot.
domingo, 26 de junio de 2011
Sota la lluna imaginava un món
Crec que és un cercle viciós, això...L'emoció del principi s'envà amb la tristesa del final, de la que et recuperes amb una altre alegria de principi. Suposo que no puc demanar més, sempre serà així, com una muntanya russa, amb baixades i pujades, unes més fortes, unes altres més fluixes. Però lo millor d'aquest trajecte són les persones que t'acompanyen. Les persones que et donen la mà i t'ajuden a pujar i les que t'abrassen per fer la caiguda menys dolorosa. I, puc dir, que estic orgullosa de tenir aquestes persones al meu costat, sempre.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Alça feia molt que no em passava, veig que continues escrivint!
ResponderEliminar