miércoles, 2 de marzo de 2011

Camara oculta

Potser es per la revolucio de les hormones, per l'edat. Potser perque es la meva manera de ser. No ho se. Pero visc totes les emocions, tots els sentiments, com si no existis res mes. Canvio les coses de lloc, les coses que haurien d'importar-me per sobre de tot, les coses grans, podrien desapareixer. I les coses insignificants, que no tenen importancia, son les que ocupen el meu cap cada segon del dia. Petites coses que, segurament, d'aqui uns anys, pensare que son minusculs problemes. S'acaba el mon, quan en realitat soc la unica que em preocupo d'aquestes coses.


Es tant frustrant no poder desfogar-te com voldries... Em sento tant impotent havent d'expressar el que sento en un full de paper... Em sento com si fos tot mentida, com si tot fos una camara oculta
Just quan estan a punt de caure les llagrimes de rabia, hauria de sortir una persona que et digues: "Eh! Mira alla! Es una camara oculta!" mentres t'agafa, senyalant algun amagatall. 
Pero el joc continua, les llagrimes cauen i ningu acaba amb la broma. 

3 comentarios: